Aquesta setmana s’ha viscut al Congrés el debat de Política General. Un debat on Zapatero n’ha sortit viu, podríem dir que ben lliurat del seu combat amb en Rajoy, però ara torna a la crua realitat de la seva existència, a la soledat, que ja es va evidenciar durant el debat d’ahir.
El debat ha tingut dos fronts. El de la crisi, on és positiu el fet que admeti que segueix la crisis, el model productiu és economia de fum que ha creat una crisis pròpia, diferent a la crisis internacional. Però negatives les mesures que són un nova perdigonada, i on s’ha vist la nul·la voluntat d’impulsar un pacte d’Estat per les reformes estructurals.
El segon gran front ha estat el debat territorial. On s’ha pogut veure que ZP no té model d’Estat, no en va parlar, així com el fet que no sap on va, ara pacte amb el PP, ara amb els nacionalistes…
I finalment, i dins d’aquest grup del debat territorial, es pot veure com la carpeta catalana està més oberta que mai, i on s’ha demostrat un cinisme descomunal al dir que ha complert: Les Rodalies estan datades per a l’any 2011, del model aeroportuari no se’n sap res, i sobre finançament s’ha anunciat una nova data, el 15 de juliol per a la convocatòria d’un Consell de Política Fiscal i Financera. Una autèntica temeritat, perquè si no hi ha acord, com m’atreveixo a profetitzar, serà un nou incompliment.
Per aquell que ho vulgui, deixo al bloc la transcripció del debat amb les meves intervencions i les rèpliques de Zapatero.
Documents adjunts: Transcripció del debat
Joan Ridao
Secretari General d’Esquerra i Portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats
bloc d'esquerra calella 
El que no entenc és de què és queixa el Sr. Ridao…
Si PSC = PSOE, “Esquerra” li està donant suport a Catalunya.
“Una autèntica temeritat, perquè si no hi ha acord, com m’atreveixo a profetitzar, serà un nou incompliment.”
I doncs?!?! Què fem?!?!
Estelada de color Blau,
Aquest silogisme no és vàlid. Esquerra a Catalunya no dóna suport al PSC, Esquerra recolza un Pacte d’Entesa realitzat conjuntament entre el PSC, ICV-EuiA i Esquerra. Crec que puc dir que soc dels teus si dic que voldria la independència, no per demà, sinó per ahir. Creus que una sociovergència o un govern PSC- ICV-EuiA o un de CiU no haurien acceptat un finançament de mínims?, no tinguis cap dubte que el famós “Consejo de Politica Fiscal y Financiera de las Comunidades Autonomas” a hores d’ara ja hauria acceptat el plat de llenties que en ZP posés a taula.
Segur que Esquerra no acceptarà un mal acord, hi ha en joc el futur d’un país. Xavi, llegeix aquest post del bloc d’en Puigcercós?
http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/ens-hem-de-plantar
bandera negre,
llegeix aquesta carta i entrendras el que t’esta dient , l’amic de l’estalada color blau:
Benvolguts companys,
Aquesta carta és per anunciar-vos que el militant Manuel Bargalló i Alabart, amb el carnet 18.051, deixa de militar a Esquerra Republicana de Catalunya després de 18 anys de fer-ho.
No ha estat una decisió fàcil, com tampoc n’estic content, però atesos els darrers esdeveniments, és la millor opció que puc triar.
Com molts de vosaltres ja haureu llegit, des de fa temps he estat molt crític amb l’actuació de la direcció d’Esquerra, i si ho he fet, ha estat perquè creia que hi havia la possibilitat de posar-hi remei. Primer, vaig pensar que podia fer veure a la direcció que estava equivocada en la seva estratègia de pacte amb el PSC-PSOE, i més tard, veient que no rectificaven, malgrat totes les raons esgrimides, vaig decidir d’apostar per forçar el canvi d’aquesta direcció que ha portat a Esquerra a ser un partit amb més exvotants que votants i qui sap, pot ser que també amb més exmilitants que militants.
Però no ha pogut ser, a vegades un no pot aconseguir el que vol. Encara que he mirat d’explicar, penso que carregat de raó, que contraproduent que és l’actual estratègia i sobretot la manca de credibilitat que té l’actual direcció d’Esquerra, vosaltres, companys militants, no ho heu volgut veure. Ja se sap, quan es tracta de temes relacionats amb les persones, la racionalitat sempre queda supeditada a les emocions, i en aquest cas de la direcció d’Esquerra, també al component de poder conservar la seva feina com a polítics professionals.
La professionalització de la política, cosa totalment legítima si es pensa que a casa nostra es pot fer política com en un país normal, és per a mi contraproduent per a la lluita independentista, ja que el problema companys és que no estem justament en un país normal. Els Països Catalans no són cap país ni cap Estat, són només una nació sotmesa a la colonització d’Espanya i a vegades em sembla que alguns dirigents d’Esquerra ho han oblidat. En aquest context, la professionalització de la política és per mi inversament proporcional a les possibilitats d’aconseguir la independència.
Estic segur, però, que molts de vosaltres, companys militants d’Esquerra, si continueu donant suport a l’actual direcció d’Esquerra, no ho feu per les mateixes raons que tenen els que han fet de la política una professió, sinó perquè encara creieu que la pluja fina i el patriotisme social, pactant amb el PSC-PSOE, és una bona estratègia per aconseguir crear les complicitats independentistes que en Carod i en Puigcercós diuen que són necessàries abans de començar a fer els passos per proclamar la independència. Tranquils, companys, no ho penso criticar més. Ja he gastat massa tinta a fer-ho i si davant de la situació actual no ho voleu veure, és que potser no ho fareu pas mai.
Tot plegat, aquesta situació m’ha fet recordar quan em vaig divorciar ara fa deu anys després de catorze anys d’estar casat, més sis anys de festeig, amb dos fills i una casa nova per estrenar amb la seva hipoteca corresponent. La meva exdona la coneixia des dels disset anys i vaig passar moments únics amb ella; vàrem treballar tots dos junts de valent per tirar endavant el matrimoni, vàrem criar els nostres dos fills amb il·lusió i vàrem viure moments inoblidables durant els vint anys en què vàrem compartit les nostres vides. Però al final tot se’n va anar en orris. No fou pas de cop, sinó que gradualment ens vàrem distanciar. Cadascú tenia unes inquietuds i una visió de la vida massa diferents que al final varen passar factura. Però per a mi fou molt dur i la sensació que havia malgastat quasi tota la meva joventut en un projecte vital per arribar a aquella situació em va deixar molt tocat anímicament. Feia més de dos anys que la nostra relació de parella era tot menys una bona relació, però per compromís donat i fidelitat, m’entossudia a continuar, malgrat els signes més evidents que ja no hi havia cap mena de vincle sentimental entre nosaltres. Al final va ser ella que va fer el primer pas quan menys m’ho esperava, sobretot tenint en compte el moment en què ho va fer. Ara, deu anys més tard, torno a estar casat amb un altre projecte vital, amb altres dos fills petits i plenament feliç d’haver pogut tenir aquesta segona oportunitat. No li faig cap retret a la meva exdona, he aprés molt de tot plegat i només puc donar-li el meu agraiment pels dos fadrins que m’ha donat.
Amb Esquerra Republicana de Catalunya he viscut una situació similar. Durant divuit anys he treballat de valent per donar a conèixer el missatge independentista als meus amics i parents, al meu poble, he lluitat durant anys sense defallir en les pitjors circumstàncies quan hi va haver la fugida del Colom i la Rahola, he viscut moments meravellosos amb els resultats del 2003 i el 2004, com també d’altres de pitjors, sobretot darrerament; en definitiva, he dedicat la joventut i part de l’etapa d’adult per fer créixer ERC perquè pensava que era la millor opció per aconseguir l’únic que m’importa: la independència de la meva pàtria.
Però, companys militants d’Esquerra, la direcció del partit en què tant confieu ha triat el pitjor moment, si és que n’hi ha algun de bo, per dir-nos a una part important de la militància que tenim com a prioritat la independència que al partit hi sobrem. No és gaire intel·ligent fer-ho davant d’unes eleccions europees i quan falta menys d’un any, com apunten molts analistes, per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però sembla que els sentiments emboiren la racionalitat d’alguns, i en comptes de mirar de sumar, s’aboquen a fer fora del partit els que no combreguen amb ells sense que els importin les conseqüències.
És el senyal per mi definitiu que no hi ha res a fer amb l’actual Esquerra, i per tot això, ara he decidit definitivament deixar de ser-ne militant.
Ja sé, companys, que alguns de vosaltres pensareu que encara hi ha possibilitats de poder canviar l’estratègia d’Esquerra, i d’altres direu que dividir l’independentisme no és bo. Però igual que en el meu primer matrimoni, el fet que la teva parella, en aquest cas l’executiva d’Esquerra, no només no et vol escoltar, sinó que et demana i exigeix que marxis, és, a part d’estúpid, molt contraproduent per a ambdues parts entossudir-se a intentar continuar junts. Massa diferències que impedeixen poder compartir unes sigles, que, per cert, fa temps que ja foren escapçades. Com també crec que el sobiranisme que defensa l’actual Esquerra és molt diferent del que jo penso i he pensat des de el primer dia que vaig entrar a militar el 1991.
Per això, a partir d’ara, en aquest bloc trauré tots els articles que vaig fer criticant l’executiva d’Esquerra. Per mi ja és aigua passada i no portarà res de bo que hi estiguin publicats. Igual que va passar amb el meu matrimoni, en què vaig decidir no fer cap retret a ella, he decidit fer el mateix amb Esquerra.
A partir d’avui, el meu objectiu és dedicar tots els meus esforços en la lluita independentista, sense perdre més el temps a fer pedagogia als qui no volen posar-se a la raó (de fet, igual que passa amb els espanyols). Per això ara la meva prioritat és donar vida al moviment sobiranista que Reagrupament Independentista està duent a terme, per aconseguir que aviat tinguem una candidatura d’ampli espectre al Parlament de Catalunya que proclami la independència. Ens queda poc temps i ara és el moment de fer-ho.
Però no puc acomiadar-me de tots vosaltres sense donar-vos les gràcies, companys d’Esquerra, per haver-me donat l’oportunitat de poder treballar per la independència de la meva nació. Gràcies per haver pogut conèixer tants patriotes de pedra picada i gràcies sobretot per haver-me ensenyat la manera com no s’ha de fer política per aconseguir la nostra llibertat.
Visca la terra!
Salut i independència!
El què sé, és que no en sortirà res de bo de tot plegat. “Esquerra” sortirà del govern a des temps. Era millor fer una forta oposició i amb el post d’en Joan P. queda evident que prepara el terreny, és veu a venir. Ara venen les eleccions, i el meu vot anirà per “Junqueras” no pas per “Esquerra”, i sé de molta gent que ho farà així, al mateix temps que hi haurà que ni votaran “esquerra” com a càstig, i evident, també hi haurà els que votaran el partit.
Anònim,
Hi ha gent que no sap perdre unes eleccions internes. Esquerra és l’únic partit on un militant és un vot. Fa poc menys d’un any es va escollir la nova direcció i va guanyar qui va guanyar.
El que fa aquesta gent sí que és patriotisme: si no guanyo marxo i intento enfonsar-los.
Carretero , Rut Carandell , Ranyer , Bargalló , Sector Reagrupament.cat , etc. potser es que aquesta gent en el seu dia van entrar a un partit nacionalista/independentista i s’ han adonat que avui dia militen en un apendix del Psoe que te com a missió espanyolitzar Catalunya i fer de minyonets del Psoe.
Tan lliure es Esquerra de fer de minyonets del Psoe , com aquest altres de marxar i crear un portit realment independentista i no espanyolista.
Flesh Book is Amazon shops,
Wow! Thank you! I continuously wanted to write on my site something like that. Can I implement a part of your post to my site?
gaming chair rocker